Són moltes les persones que identifiquen el logopeda com el professional que es dedica a tractar els problemes de pronunciació dels nens. No obstant això, a més de presentar dificultats relacionades amb la parla, és a dir amb els sons, els nens poden tenir dèficits a un altre nivell del llenguatge com és el de la construcció de frases.

Totes les llengües presenten una gramàtica determinada, que el nen aprèn des de petit i sense que ningú s’hagi proposat ensenyar-li. Aquesta gramàtica el nen l’adquireix escoltant i relacionant-se amb el seu entorn familiar, escolar, etc.

Però hi ha nens que per diversos motius als 5 anys (quan en situacions normals, el procés d’aprenentatge de la llengua ja s’ha completat) parlen d’una manera molt desorganitzada, el receptor del seu missatge no aconsegueix entendre el que diuen, i no perquè no s’articulin bé els sons, sinó perquè no han après encara a utilitzar, per exemple, els temps verbals (passat, present, futur), no empren frases llargues perquè no saben emprar els elements d’unió, presenten un ordre incorrecte en la construcció de les frases, problemes en la coordinació de gènere, nombre… Aquest és el cas del nen que, quan vol explicar el que ha fet, posem per cas el cap de setmana, l’interlocutor té la impressió que no l’ha entès perquè s’ha deixat elements per nomenar, el contingut del missatge està desorganitzat, no té encara la capacitat per saber què i què no és rellevant per al missatge, etc. Es tracta de nens que poden parlar durant molta estona amb la intenció d’explicar alguna cosa i l’oient no treu l’aigua clara. Aquest és un aspecte molt important del llenguatge que també treballen els logopedes: ens referim a la morfosintaxi.

Un altre nivell del llenguatge és la semàntica, el vocabulari, les paraules que el nen va adquirint i que utilitza per anomenar els objectes, les emocions, els conceptes, etc. A la consulta del logopeda s’atenen nens de 5 o 6 anys que encara desconeixen els noms d’objectes molt comuns i quotidians, per exemple, noms de fruites, de mobiliari, de peces de vestir, animals, etc. En conseqüència, tenen importants problemes per a denominar categories lèxiques. Nens amb 6 anys que quan volen nomenar alguna cosa diuen, simplement, «això» i que utilitzen molt el gest per assenyalar perquè no saben el nom d’un objecte determinat.

Un altre aspecte fonamental del llenguatge és el que es coneix com a pragmàtica, que és l’ús que fem del llenguatge amb fins comunicatius. Hi ha una sèrie d’habilitats pragmàtiques que són les que ens asseguren que un acte comunicatiu concret es dugui a terme amb èxit. Adquirir les habilitats pragmàtiques li permetrà al nen fer ús de les diferents funcions del llenguatge: interactiva (per relacionar-se amb els altres), personal (per expressar sentiments, emocions…), instrumental (per satisfer les pròpies necessitats), reguladora (per modificar la conducta dels que l’envolten), imaginativa (per fer un ús lúdic del llenguatge), etc. Normalment els nens que tenen dificultats en aquest nivell són aquells que no utilitzen el llenguatge d’una forma social apropiada que és la que ens permet comunicar-nos. De vegades, es tracta de nens a qui els resulta molt difícil parlar, altres no poden respectar el torn d’intervenció en les converses, no entenen les frases amb un doble sentit, els acudits… Amb aquestes característiques moltes vegades els costa fer amistats. I, com a culminació del treball dels diversos aspectes del llenguatge dels que s’ocupa el logopeda tenim l’adquisició de la lectoescriptura. Pensem que en la major part dels casos el nen que ha tingut problemes en l’adquisició del llenguatge oral presentarà dificultats en l’aprenentatge de la lectura i l’escriptura, que, en definitiva, és la representació gràfica de la llengua oral. Perquè un nen pugui accedir d’una forma natural i sense complicacions a la lectura i l’escriptura s’ha d’haver produït abans l’adquisició de tots els sons de la llengua, de la morfosintaxi i del vocabulari requerit per a la seva edat. Si un nen, per exemple, presenta dislàlies (dificultats en la pronunciació de certs sons), no podrà escriure ni llegir unes determinades lletres perquè en el seu cervell no ha integrat encara el so i, per tant, la lletra, la representació escrita d’aquest so, no vol dir res per a ell. D’altra banda, és evident que el nen que s’expressa malament quan parla no podrà fer-ho bé per escrit, seguirà tenint les mateixes dificultats, la mateixa desorganització.

El nen que presenta dislàlies en començar a cursar la primària es veu obligat a invertir un temps preciós en desxifrar les lletres i les paraules incloses en els textos que se li proposen, per aquest motiu el procés d’adquisició de la lectura i l’escriptura sigui tan lent i complex. Un procés que en la resta dels nens es realitza d’una manera gradual, es converteix en aquests nens en un camí ardu en el qual molt sovint s’estén el desànim. Passat el temps, quan la major part dels nens tenen automatitzades la lectura i l’escriptura, i poden centrar la seva atenció en el contingut dels textos per entendre’ls, els nens amb dificultats encara han de dedicar tot aquest esforç i energia a desxifrar les lletres i les paraules.D’aquesta manera és lògic que s’apoderi d’ells el desànim i es neguin a aprendre, amb el consegüent enuig i la preocupació de pares i mestres. Així es va creant un cercle viciós que només es trencarà quan el nen sigui capaç per fi (amb l’ajuda dels logopedes, els mestres i els pares) de desxifrar aquest galimaties que li sembla un text escrit.

M. Jesús Rodríguez, logopeda, www.signe.cat